història
Història
No és difícil imaginar que, la combinació de tan nobles matèries com farina i oli en forma de masses fregides, ha de perdre’s en la nit dels temps. El que no sembla tan fàcil, és saber com i quan sorgeix la seva comercialització i, com a conseqüència directa, la nostra professió.
A la província de Barcelona, al voltant dels anys quaranta, els que es dedicaven a la professió de xurrers, van sentir la lògica i la humana necessitat de reunir-se, de canviar impressions, de comentar els problemes, les dificultats, i també les satisfaccions inherents de la seva activitat.
En un principi ho van fer en el desaparegut “Cafè Olímpia” del Paral·lel barceloní. Eren temps realment difícils – manca de primeres matèries, a més de l’estraperlo – que van ser superats amb imaginació pels que hem de considerar, pioners en la fundació del nostre Gremi, en un principi, un grup de xurrers. Però el nostre Gremi neix realment en la tristament famosa era de les quotes per a l’obtenció de primeres matèries. Llavors sorgeix la necessitat, o més ben dit, l’obligatorietat de sindicació per al gaudi de les esmentades quotes. El nostre Gremi es trobava a l’edifici de l’Organització Sindical en Via Laietana. Tot i la precarietat de la situació i a l’escassetat de mitjans, la dedicació i bon fer que sempre han fet gala tots aquells que al llarg d’aquests anys han format part de les diverses Juntes Directives, van contribuir de forma decisiva a que el Gremi de Xurrers, adquirís la majoria d’edat. El nostre agraïment a tots ells.
Ja modernament, i amb la dissolució sindical, sorgeix la necessitat d’una nova i autèntica seu social. Des de l’any 1978, i gràcies a l’aportació de tots els agremiats, i desinteressada col·laboració d’una casa comercial lligada a la nostra professió, això és una realitat.
Amb els nous temps i els seus conseqüents nous problemes, es creu convenient – sense perdre la pròpia personalitat – associar-se a entitats de major àmbit com són el Consell de Gremis i la Confederació de Comerç de Catalunya.
Posteriorment, i amb la intenció de cobrir una necessitat latent, el Gremi amplia el seu camp d’acció a tot Catalunya. La seva nova denominació serà Gremi Artesà de Xurrers de Catalunya que és la que manté a dia d’avui.
Origen dels xurros
Donada l’antiguitat dels ingredients (farina, aigua, sal) i el senzill de la recepta, és lògic pensar que l’origen dels xurros es perd en la nit dels temps. Ja en l’antic Egipte trobem les primeres mostres. En les escenes de fleca de la tomba de Ramses III (1148-1153 a. C.), es veu l’elaboració d’un producte en forma d’espiral en el que sembla una paella alimentada per un foc. Lamentablement aquestes representacions en forma de frescos s’ha perdut i coneixem la seva existència gràcies a dibuixos realitzats abans de la seva desaparició.
Són posteriorment en les expedicions d’Europa sobre el segle XIV al XVI al llunyà Orient, quan aporten el coneixement de la fritada de massa de farina en oli.
A la Xina se’l denominava “Youtiau”, que significa dimoni fregit en oli. No queda clar si va ser Marco Polo qui els va portar des de la Xina a la fi del segle XIII, o van ser les posteriors expedicions de la Xina a Portugal en 1513 els qui els van introduir en la Península Ibèrica. El que si que sembla clar és que van ser els portuguesos els que els van afegir sucre als xurros i els van aportar la característica forma d’estavellada.
Des de llavors cataloguem al xurro com una base de farina de blat cuinada en oli de les denominades “fruites de paella” amb origen com a tal, en la Península Ibèrica.
El xurro rep el seu nom pel supòsit semblant amb les banyes de l’ovella xurra, una raça originària de Castella i Lleó. Avui dia podem trobar productes molt similars en països àrabs, la qual cosa fa pensar en aquest origen, comú i ancestral, associat a la cultura mediterrània.
Productes típics libanesos com el “Mushabbak” i el “Oo’*waymat”, la semblança del qual amb les nostres porres i bunyols és significatiu.